"En el interior de tota persona es produeix, en certa mesura, una lluita entre dues forces: el desig d'intimitat i la necessitat de sortir a fora. La introversió, és a dir, l'interés dirigit cap a un mateix, cap a la pròpia vida interior, plena de pensaments vigorosos i fantasies; i l'extraversió, és a dir, l'interés dirigit cap enfora, cap al món exterior de la gent i dels valors tangibles. Per posar un exemple senzill: l'universitari -i amb el terme universitari em refereixo tant a un professor com a un estudiant-, l'universitari pot mostrar-nos de vegades aquests dos vessants. Pot ser una rata de biblioteca i també pot anar a la recerca de diversió; la rata de biblioteca i el cercador de diversió poden lluitar dins de la mateixa persona. Un estudiant que obté o que desitja un reconeixement pel seu saber adquirit també pot anhelar, o si més no podem esperar que així sigui, un reconeixement per la qualitat que podem anomenar liderat. Temperaments diferents prenen decisions diferents, és clar, i hi ha ments en les quals el món interior triomfa sempre sobre l'exterior, i viceversa. Cal tenir en compte, però, que la lluita entre aquestes dues versions de l'home continua, o pot continuar, dins de l'home: introversió i extraversió. He conegut estudiants que, dedicats a la seva vida interior, a la recerca fervorosa de coneixement, a la seva assignatura preferida, han hagut de tapar-se les orelles per tal de no sentir l'explosió de vida a la seva residència. Alhora, però, els embargava un desig gregari d'apuntar-se a la diversió, d'anar a la festa o la trobada. De deixar el llibre i sentir-se lliures.
Totes aquestes coses no són gaire llumy dels problemes d'escriptors com Tolstoi, en l'interior del qual l'artista havia de lluitar contra el predicador, el gran introvertit contra el robust extravertit. De ben segur, Tolstoi es va adonar que el seu jo, tal com els passa a molts escriptors, era l'escenari d'una lluita personal entre la solitud creativa i la necessitat de relacionar-se amb la resta de la humanitat: la batalla entre el llibre i la colla. En termes tolstoians, en els símbols de la filosofia tardana del Tolstoi posterior a Anna Karénina, la solitud creativa va esdevenir sinònim de pecat. Allò era egoisme, era mirar massa el seu interior, és a dir, un pecat. A la inversa, la idea de tota la humanitat era, en termes tolstoians, la idea de Déu. Déu és en els homes i Déu és l'amor universal. I Tolstoi advocava per la pèrdua de la pròpia personalitat en aquest Déu-amor universal. En altres paraules, suggeria que en la lluita personal entre l'artista despietat i l'home pietós era millor que guanyés el segon si l'home que n'era la síntesi volia ser feliç."

Vladimir Nabòkov, pròleg a La mort d'Ivan Ilitx de Lev Tolstoi, traduït per Isaïes Fanlo.